Estimat diari:

Se'm cau el món damunt,sempre repeteixo el mateix,però aquesta vegada ja no aguanto mes amb aquesta angoixa.És tan difícil conviure amb això.Veurel al dia a dia pels passadissos de l'institut...I ni tan sols poder dir-li que l'estimo i que estic aquí sol per ell.Però,Perquè no ho faig? Reconec que és la primera persona que quan m'acosto el meu cor s'accelera i la meva ment es queda en blanc.Amb dono vergonya.Sempre m'acosto molt convençuda del que li vaig a dir,i després començo a quequejar..o a fixar-me en els seus ulls i gesticulacions.Bueno..a part que sempre ve ella i se m'avança.Però ahir..El vaig acompanyar fins a casa i vem començar a parlar i parlar..que quan em vaig adonar ja havíem arribat a casa seva.La meva mirada es va entristir i se que ho va notar..Quan m'anava,amb va cridar:Tens alguna cosa que fer?,perquè no et quedes? El meu cor es va accelerar i vaig tornar ràpidament.Em va somriure,i em va dir que des de la seva casa es veien unes vistes genials de la ciutat.Vaig pujar convençuda,i tenia raó.Des de allà Barcelona es veia tan bonica.Mentre jo observava la ciutat,ell va treure la seva guitarra.Va començar a tocar cançons,i quan de cop i volta els seus dits van començar a tocar unes notes molt conegudes per a mi.Clar!Era "Kantamelade",em vaig emocionar molt,era la meva cançó preferida! Però per a més perfecte just en aquell moment va passar una estel fugaç,rapidament em va agafar de la mà i em va dir: Afanyat!,has de demanar un desig.Vaig tancar els ulls ràpidament i de cop i volta vaig notar que els seus llavis s'apropaven als meus..Mai vaig pensar que una estel fugaç complís tan ràpid alguna cosa tan desitjada fa temps.Va ser una nit perfecte. Un petó estimat diari, Sharon